Núria Cadenes

Núria Cadenes i Alabèrnia (Barcelona, 1970) és escriptora i treballa de periodista. Els dos primers llibres que va publicar tenen relació directa amb el seu empresonament (detinguda als divuit anys per qüestions polítiques, en va passar gairebé sis diverses presons de l'estat i el seu cas va ser objecte d'una intensa campanya de solidaritat): Cartes de la presó, un recull d'algunes de les missives que havia enviat a casa i, Memòries de presó, el relat dels quatre primers anys de captiveri. Un cop alliberada, va publicar la novel·la El cel de les oques i, ja instal·lada a València, on continua vivint, la biografia d'Ovidi Montollor, L'Ovidi.

Els seus darrers treballs acaben de mostrar una creativitat heterogènia: ha publicat una incitació a conèixer la part més meridional del país, Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià , i el recull de contes AZ, amb el qual va guanyar, el 2008, el Premi de Narrativa Ciutat d'Elx.

Des d'aquest any, 2013, és vocal al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

L'obra de Bernat Capó: El Costumari Valencià

Tant l'obra periodística del benissenc, Bernat Capó, com la literària són bastant àmplies. És per això que dins de la seua obra literària destacarem El Costumari Valencià i és que, llegint els llibres d'aques costumari de Bernat Capó, endevinem un lleuger toc d’enyorança, una obligada referència al present que viu d’espatlles a la tradició, la ignora i, per tant, perd tota possibilitat de recuperar la personalitat pròpia, com és en aquest cas i a més, sura l’esperit de l’escriptor enamorat de les “coses de poble”, que ha viscut a la ciutat i la coneix però que ha decidit tornar als origens i gaudir de la placidesa del món rural des de la qual instrueix els capitalins perquè no es perden entre les meravelles dels paisatges i dels paisanatges que conserven les essències de la terra

En els dos primers costumaris trobem un ampli repertori temàtic: animals i plantes, el cilcles anual, les festes, les institucions, els jocs, malalties i remeis, menjars....

Ací us deixe una petita mostra i un vídeo del propi autor on explica el tercer volum del Costumari Valencià.

"Malnoms" (inclòs dins del segon volum del Costumari)

“El costum de posar malnoms a les persones és una pràctica força freqüent que no ha desaparegut [...]. Totes les famílies, sense expcepció, porten un renom, nascut unes voltes per obra i gràcia de l’esperit observador de certs individus que, a més, són una mica sorneguers, i d’altres per distingir-se d’aquells que tenen els mateixos cognoms [...].

En tots els temps apareixen malnoms i en alguns casos són burlescs i assenyalen un defecte físic o un vici i es transmeten de besavis a besnéts, passant per avis i pares, fins al punt que en determinades situacions aquell que porta el renom en desconeix per complet l’origen, però no se’l pot llevar de damunt. No tots els sobrenoms tenen un sentit pejoratiu, en tenim de molt variats i de diversa provinença, com poden ser els de noms de pobles, atès que quan arriba un foraster i s’estableix al lloc, si es desconeix el seu malnom i fins i tot el nom, se li dóna el de la vila de procedència – alcoià, pegolí... – i ja roman batejat per sempre.

La nòmina dels malnoms és interminable perquè la saviesa popular, i de vegades la necessitat, no para d’inventar-ne. Així, en tenim que fan referència a coses de religió (frare, escolà, sacristà) [...] , de noms d’animals (conill, caragol, puça); de professions (mestre, fuster, forner) [...].

[...] Darrerement els malnoms no tenen força d’abans i, per descomptat, ja no figuren al costat del nom als registres oficials. Però continuen ferms i, en la majoria de les ocasions, acompleixen una missió molt necessària per a saber qui és cadascú. I així serà mentre tinguem als pobles gent capaç de traure punta al llapis emprant la imaginació i trobant en cada moment el renom apropiat a la persona que encara no ha estat batejada – vox populis – ni per a bé ni per a mal.”

• Costumari Valencià, 3r volum: http://www.youtube.com/watch?v=Ir-OTRfmCOo