L'últim tren

Llibre escrit per Maria Mercè Roca (Portbou, Alt Empordà, 1958) com a escriptora es dóna a conèixer amb el recull de narracions Sort que hi ha l'horitzó (1986), que rep el Premi Víctor Català. Posteriorment passa a escriure novel·la amb Els arbres vençuts (1987), El present que m'acull (1987), premi Josep Pla, Perfum de nard (1988), La casa gran (1991), Greuges infinits (1992), Cames de seda, premi Sant Jordi 1992, L'àngel del vespre (1998), Delictes d'amor, premi Ramon Llull 2000, i Els dies difícils (2005), entre d'altres.

També ha conreat la literatura juvenil, amb títols com ara Com un miratge (1988), Kènitra (2006), El llop Pepito (2006) i Mil revolts, premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil del 2012. I també ha escrit guions –de sèries televisives com Secrets de família, emès per TV3– i col·labora regularment a la premsa escrita. Part de la seva obra ha estat traduïda a l'alemany, el castellà, l'èuscar, el francès, el neerlandès i el portuguès. Actualment és la vicepresidenta al Principat de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

L'últim tren, és una novel·la que ens parla de la separació d'una parella. Parella formada per Teresa i Andreu els quals duen vint-i-sis anys de convivència en comú. Teresa és abogada, mentre que Andreu treballa en una immobiliaria. El problema rau en què, tal vegada, tots dos s’han cansat mútuament.

Aquesta separació és contada pels dos personatges, tot i que l'autora també ens ho conta amb una visió no tan integra, però sí explícita. La novel·la està dividida en tres parts, la primera d'elles és contada per Teresa, ací ens parla de com és l'Andreu, dels problemes que ha tingut aquest i de com les coses han anat canviant al llarg del temps. Amb açò es pot veure una Teresa enamorada però cansada de la situació que està vivint, ja que les coses amb el seu marit han canviat, ella sempre ha d’estar darrere d’ell per tal que aquest faça les coses i mire cap endavant, i a més no té molta relació amb la seua filla. És a dir, és una dona ocupada amb la seua feina i que en moments donats pot semblar que viu per la feina.

  La segona és contada per Andreu, ací aquest ens conta que ha conegut a una altra dona, que ja havia tingut l’ocasió de conèixer-la temps enere, i la qual el fa més feliç que la Teresa. Aquesta dona, igual com ell, han tingut un passat, bé per la mort d’un home a causa d’un accident o bé, per la pèrdua d’un pit a causa de càncer. A més, ens conta que en passar festes marxarà amb aquesta dona a un pis que ell li havia buscat (si recordem, ell treballa a una immobiliaria).

I per últim, la tercera part és el desenllaç narrat per la pròpia autora, la qual ens conta tots els detalls de la marxa d'Andreu amb la xica que ha conegut. Ací l’autora ens mostra, més profundament, els sentiments dels dos personatges.

Hem de matissar que tant la primera com la segona part, l'autora ens està fent partícips d'aquesta separació ja que són contades amb primera persona i pareixen cartes, la qual cosa fa que estigues més pendent de la lectura i pareix que estiga adreçada al lector. Si més no, en aquestes dues parts, tot i que són contades pels dos personatge on exposen els pensaments sobre el seu matrimoni, el seu treball... vegem que ho fan d’una manera coherent, és a dir, ningú tira la culpa del trencament del matrimoni a ningú, simplement exposen allò que pensen sense haver ni dolents ni bons.