Núria Cadenes

Núria Cadenes i Alabèrnia (Barcelona, 1970) és escriptora i treballa de periodista. Els dos primers llibres que va publicar tenen relació directa amb el seu empresonament (detinguda als divuit anys per qüestions polítiques, en va passar gairebé sis diverses presons de l'estat i el seu cas va ser objecte d'una intensa campanya de solidaritat): Cartes de la presó, un recull d'algunes de les missives que havia enviat a casa i, Memòries de presó, el relat dels quatre primers anys de captiveri. Un cop alliberada, va publicar la novel·la El cel de les oques i, ja instal·lada a València, on continua vivint, la biografia d'Ovidi Montollor, L'Ovidi.

Els seus darrers treballs acaben de mostrar una creativitat heterogènia: ha publicat una incitació a conèixer la part més meridional del país, Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià , i el recull de contes AZ, amb el qual va guanyar, el 2008, el Premi de Narrativa Ciutat d'Elx.

Des d'aquest any, 2013, és vocal al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

L'obra de Bernat Capó: El Costumari Valencià

Tant l'obra periodística del benissenc, Bernat Capó, com la literària són bastant àmplies. És per això que dins de la seua obra literària destacarem El Costumari Valencià i és que, llegint els llibres d'aques costumari de Bernat Capó, endevinem un lleuger toc d’enyorança, una obligada referència al present que viu d’espatlles a la tradició, la ignora i, per tant, perd tota possibilitat de recuperar la personalitat pròpia, com és en aquest cas i a més, sura l’esperit de l’escriptor enamorat de les “coses de poble”, que ha viscut a la ciutat i la coneix però que ha decidit tornar als origens i gaudir de la placidesa del món rural des de la qual instrueix els capitalins perquè no es perden entre les meravelles dels paisatges i dels paisanatges que conserven les essències de la terra

En els dos primers costumaris trobem un ampli repertori temàtic: animals i plantes, el cilcles anual, les festes, les institucions, els jocs, malalties i remeis, menjars....

Ací us deixe una petita mostra i un vídeo del propi autor on explica el tercer volum del Costumari Valencià.

"Malnoms" (inclòs dins del segon volum del Costumari)

“El costum de posar malnoms a les persones és una pràctica força freqüent que no ha desaparegut [...]. Totes les famílies, sense expcepció, porten un renom, nascut unes voltes per obra i gràcia de l’esperit observador de certs individus que, a més, són una mica sorneguers, i d’altres per distingir-se d’aquells que tenen els mateixos cognoms [...].

En tots els temps apareixen malnoms i en alguns casos són burlescs i assenyalen un defecte físic o un vici i es transmeten de besavis a besnéts, passant per avis i pares, fins al punt que en determinades situacions aquell que porta el renom en desconeix per complet l’origen, però no se’l pot llevar de damunt. No tots els sobrenoms tenen un sentit pejoratiu, en tenim de molt variats i de diversa provinença, com poden ser els de noms de pobles, atès que quan arriba un foraster i s’estableix al lloc, si es desconeix el seu malnom i fins i tot el nom, se li dóna el de la vila de procedència – alcoià, pegolí... – i ja roman batejat per sempre.

La nòmina dels malnoms és interminable perquè la saviesa popular, i de vegades la necessitat, no para d’inventar-ne. Així, en tenim que fan referència a coses de religió (frare, escolà, sacristà) [...] , de noms d’animals (conill, caragol, puça); de professions (mestre, fuster, forner) [...].

[...] Darrerement els malnoms no tenen força d’abans i, per descomptat, ja no figuren al costat del nom als registres oficials. Però continuen ferms i, en la majoria de les ocasions, acompleixen una missió molt necessària per a saber qui és cadascú. I així serà mentre tinguem als pobles gent capaç de traure punta al llapis emprant la imaginació i trobant en cada moment el renom apropiat a la persona que encara no ha estat batejada – vox populis – ni per a bé ni per a mal.”

• Costumari Valencià, 3r volum: http://www.youtube.com/watch?v=Ir-OTRfmCOo

L'últim tren

Llibre escrit per Maria Mercè Roca (Portbou, Alt Empordà, 1958) com a escriptora es dóna a conèixer amb el recull de narracions Sort que hi ha l'horitzó (1986), que rep el Premi Víctor Català. Posteriorment passa a escriure novel·la amb Els arbres vençuts (1987), El present que m'acull (1987), premi Josep Pla, Perfum de nard (1988), La casa gran (1991), Greuges infinits (1992), Cames de seda, premi Sant Jordi 1992, L'àngel del vespre (1998), Delictes d'amor, premi Ramon Llull 2000, i Els dies difícils (2005), entre d'altres.

També ha conreat la literatura juvenil, amb títols com ara Com un miratge (1988), Kènitra (2006), El llop Pepito (2006) i Mil revolts, premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil del 2012. I també ha escrit guions –de sèries televisives com Secrets de família, emès per TV3– i col·labora regularment a la premsa escrita. Part de la seva obra ha estat traduïda a l'alemany, el castellà, l'èuscar, el francès, el neerlandès i el portuguès. Actualment és la vicepresidenta al Principat de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

L'últim tren, és una novel·la que ens parla de la separació d'una parella. Parella formada per Teresa i Andreu els quals duen vint-i-sis anys de convivència en comú. Teresa és abogada, mentre que Andreu treballa en una immobiliaria. El problema rau en què, tal vegada, tots dos s’han cansat mútuament.

Aquesta separació és contada pels dos personatges, tot i que l'autora també ens ho conta amb una visió no tan integra, però sí explícita. La novel·la està dividida en tres parts, la primera d'elles és contada per Teresa, ací ens parla de com és l'Andreu, dels problemes que ha tingut aquest i de com les coses han anat canviant al llarg del temps. Amb açò es pot veure una Teresa enamorada però cansada de la situació que està vivint, ja que les coses amb el seu marit han canviat, ella sempre ha d’estar darrere d’ell per tal que aquest faça les coses i mire cap endavant, i a més no té molta relació amb la seua filla. És a dir, és una dona ocupada amb la seua feina i que en moments donats pot semblar que viu per la feina.

  La segona és contada per Andreu, ací aquest ens conta que ha conegut a una altra dona, que ja havia tingut l’ocasió de conèixer-la temps enere, i la qual el fa més feliç que la Teresa. Aquesta dona, igual com ell, han tingut un passat, bé per la mort d’un home a causa d’un accident o bé, per la pèrdua d’un pit a causa de càncer. A més, ens conta que en passar festes marxarà amb aquesta dona a un pis que ell li havia buscat (si recordem, ell treballa a una immobiliaria).

I per últim, la tercera part és el desenllaç narrat per la pròpia autora, la qual ens conta tots els detalls de la marxa d'Andreu amb la xica que ha conegut. Ací l’autora ens mostra, més profundament, els sentiments dels dos personatges.

Hem de matissar que tant la primera com la segona part, l'autora ens està fent partícips d'aquesta separació ja que són contades amb primera persona i pareixen cartes, la qual cosa fa que estigues més pendent de la lectura i pareix que estiga adreçada al lector. Si més no, en aquestes dues parts, tot i que són contades pels dos personatge on exposen els pensaments sobre el seu matrimoni, el seu treball... vegem que ho fan d’una manera coherent, és a dir, ningú tira la culpa del trencament del matrimoni a ningú, simplement exposen allò que pensen sense haver ni dolents ni bons.

La poesia de Maria-Mercè Marçal

En aquestes pàgines web: Viu la poesia i Poesia catalana, podràs llegir algun dels poemes de Maria- Mercè Marçal. Us deixe ara amb la "divisa" de Cau de Llunes i, "Avui les bruixes i les fades s'estimen", de Bruixa de dol.



"Divisa"

A l'atzar agreixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.



"Avui les fades i les bruixes s'estimen"

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les obres s'estimen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

La dramatúrgia de Patrícia Pardo: l'estètica grotesca de la perifèria.

Va nàixer a València el 1975. Dramaturga, poeta i actriu, representa les seues obres i també les dirigeix.

Normalment, la seua creació teatral respon als paràmetres no convencionals que es poden qualificar de nova performació, aquell acte en què l’actriu intenta lligar el que succeeix en l’escenari, açò fa que les fronteres es diluesquen de la realitat i la ficció.

Alguns estudiosos han dit que els autors nascuts entre els 60 i 70 pertanyen a la generació del baby boom: No admeten tenir trets generacionals encara que tots tenen en comú el fet de crear un teatre molt transgressor. És clar que Patrícia Pardo és d’aquesta generació.

Normalment les temàtiques que tracta reflexionen sobre l’entorn de la identitat de l’individu i dels temes politico-socials. La seua temàtica comença per temàtiques individuals però les fa extensibles a tota la societat. Per a fer-ho utilitza la ironia i l’absurd.

Augusta, és una de les seues primeres obres que es va portar a l’escenari al 2007 i dóna la casualitat que també és una peça breu dividida en tres sketch. En moltes ocasions va vestida de pallassa o de clown per parodiar el devenir dels sentiments humans. Augusta està pensada per a una representació aconvencional, així el text escrit podem observar la manca a didascàlies, la manca de diàleg i és un text on l’actriu deuria monologar (confessió personal).

En els seus textos contraposa situacions quotidianes amb la crueltat amb que es poden desenvolupar les creacions humanes, els seus textos mostren una mena de tensió entre contraris (estètica grotesca).

Comissura (2010), l’escenari d’aquesta intenta ser una mena de circ i al voltant hi ha una mena de ciris, músics ambulants... Intenta simular una mena de circ.

És una dramaturga que conrea un teatre poc convenvional, el fet de vestir-se de clown o de pallassa és una eina d’expressió contemporània. Es tracta d’un teatre en què moltes vegades prima l’estètica grotesca perquè desenvolupa situacions dramàtiques amb un contra absurd.

Emili Teixidor

Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona, 1933 - Barcelona 2012) escriptor, pedagog i periodista. Escriu principalment narrativa infantil i juvenil, amb una trentena de llibres publicats, i novel·la per a adults.

Inicia la seua producció amb diversos títols que han esdevingut clàssics juvenils, com ara Les rates malaltes (1967), premi Joaquim Ruyra, Berta i la màquina de lligar boira (1969), i L'ocell de foc (1969). Per al públic adult escriu el recull de narrativa Sic trànsit Glòria Swanson (1979), premi Crítica Serra d'Or, i les novel·les Retrat d'un assassí d'ocells (1988), El llibre de les Mosques (2000), premi Sant Jordi de la novel·la, i la més aclaparada de totes, Pa Negre (2003), guanyadora dels premis Joan Crexells, Lletra d'Or, Premi Nacional de Cultura de Literatura i Maria Àngels Anglada. Continua la seua producció amb les novel·les Laura Sants (2006) i Els Convidats (2010).

També va escriure guions per a la ràdio i la televisió, articles periodístics i reculls d'articles de les seues intervencions radiofòniques, com ara En veu alta: escrits per a la ràdio (1998).

Ací us deixe un enllaç a un altre bloc on hi ha un vídeo d'aquest autor comentant l'adaptació cinematrogràfica de Pa Negre:

http://literaturacatalanactual.blogspot.com.es/2013/05/sobre-pa-negre-i-la-lectura.html

Carme Riera

Va nàixer a Palma de Mallorca l’any 1948.És escriptora assagista, novel·lista, col·laboradora de ràdio i també és professora en la UAB. Ha rebut molts premis com:

- Premi Ramon Llull, 1973: Qui hi és n’Àngela?

- Premi Prudenci Bertrana: Una primavera per a Domènico Guarini.

- Premi Josep Pla, Creixell i Lletra d’Or: Dins el darrer blau.

Dins el darrer blau va ser la primera obra catalana en rebre el premi internacional de narrativa. A més, és una de les obres més ambicioses de l’autora i presenta una panoràmica històrica que mostra l’acció de la inquisició contra els “xaetes” (descendents de jueus conversos) de Mallorca. És una novel·la de caire històric.

Així, aquesta autora junt amb altres com Rosa Montero, Esther M, o Montserrat Roig formen el que s’ha anomenat la generació de la dècada dels 90 que va suposar un boom en la literatura femenina del moment.

L’eix temàtica de la literatura de Carme Riera va ser durant molt de temps la identitat. En les últimes novel·les la identitat ja no té res a veure. La seua narrativa comprén un doble qüestionament característic de l’art post-modernista:

1) Es qüestiona sobre el debat vida-ficció, on qüestiona l’origen de la subjectivitat, del propi jo.

2) El procés de construcció del text.

Algunes obres:

- Te deix, amor, la mar com a penyora (1974)

- Jo pos per testimoni les gavines.

- El temps d’una espera.

- Una primavera per a Domènico Guarini.

Totes quatre són textos que poden ser inclosos dins de la narrativa d’autodescobriment o de consienciació, que pretén descriure el procés en el temps i l’espai al qual se sotmeten les protagonistes a la recerca de la pròpia identitat.

Un dels elements més importants de la narrativa de Carme Riera és l’intimisme, però aquest intimisme està més pròxim als personatges de la primera època, ja que després evoluciona cap a la realització de realitats històriques.

Una primavera per Domènico Guarini, és una novel·la que es pot interpretar com un sobre viatge, un d’exterior que és el que fa Clara, la protagonista que viatja a Florència per tal d’entrevistar a Domènico Guarini que és un home que ha atemptat contra l’obra de Botticceli. D’altra banda està el viatge interior, la protagonista ha d’assumir la maternitat fora del matrimoni, els 8 dies que dura el viatge serveix per a rememorar el passat i el present de Clara (1981).

L’última novel·la que ha escrit és Natura quasi morta (2012). L’autora conrea el gènere policíac. I parteix d’una història real, parteix de la desaparició d’un erasmus a la UAB. El títol de la novel·la s’inspira en l’obra (pintura) d’una autor alemany, George Flegel.

Els viatges d'Aurora Bertrana

Girona, 1982 -Berga, 1974.  Va ser un model de dona intel·lectual del moment.

El seu pare era Prudenci Bertrana, l’autor de Josafat. Prudenci era periodista i escrivia en “La Veu de Catalunya” i va fer que la seua filla començara a escriure articles per aquest periòdic.

Aurora Bertrana va estudiar música, concretament violoncel, la qual cosa li va permetre mantenir l'economia familiar en moments en què la seua família havia patit una davallada econòmica.

Al voltant de l'any 1923 viatja a Suïssa. És allí on va començar a publicar articles periodístics a “La Veu de Catalunya”. Quan va veure els Alps va escriure la seua primera novel·la Edelweis que es va publicar a l’any 1937.A més,  estudià música al Centre Dalcroze, però ho va deixar per la rigidesa de l’escola i va formar una banda femenina de jazz. Si més no, allí mateix va conèixer al que seria el seu marit, i va marxar a la Polinèsia, on va escriure una sèrie de cròniques viatgeres i les va publicar en: D’ací i d’allà. Fruit d’aquesta experiència, quan va tornar va convertir les seues cròniques en un llibre: Paradisos oceànics, el qual va assolir crítiques i elogis.

Va tindre fama de dona viatgera. Tot i això, en tornar dels seus viatges, va ser requerida per les conferències per a instruir a la dona.

Al voltant dels anys 30 ella ja s’havia fet fama en el panorama, aquesta fama es degué als seus escrits, també tenia fama d’intel·lectual. Va fundar una universitat obrera femenina. I a l’any 1933 va ser nomenada a corts per Esquerra Republicana com a diputada.

L’any 1935 va viatjar al Marroc per escriure una sèrie de cròniques que reflectia la vida de la dona musulmana, va adjuntar totes les cròniques i va fer el llibre El Marroc sensual i fanàtic, què va ser editat al 1936. Si més no, l’esclat de la Guerra Civil Espanyola al mes de juliol va provocar que l’obra no tinguera l’acollida i l’èxit esperant.

Aurora Bertrana es va exiliar a Ginebra (Suïssa), on tenia la doble nacionalitat. I no va ser fins passar 12 anys que va poder tornar.

El viatge de Marroc el va fer ella asoles. El fet d’estar exiliada va truncar la seua carrera literària. I ja al 1949 torna a Catalunya.

 

Presentació

Hola! Sóc Anna, estudie Filologia Catalana i aquest serà el meu bloc del curs: "Blogs: un recurso para el aula". Aquest bloc tracta de la literatura catalana actual i va dirigit a alumnes de 1r i 2n de Batxillerat.